UN PRÒLEG EN FORMA DE MICRORELATS

“EL VENTRÍLOC TARTAMUT” és un llibre de microrelats de Josep-Ramon Bach que acaba de publicar Témenos en la seva col·lecció “Argumenta”. En Josep-Ramon, un bon amic, em va demanar un pròleg, i com que no sóc prou erudit per una tasca així, se'm va ocórrer prologar el llibre amb alguns microrelats al voltant del llibre i del seu autor. Aquí els teniu:

PRÒLEG EN FORMA DE NOU MICRORELATS

[1] Un formigueig de bacteris

            Quan l'acte ja començava a decaure, va alçar-se entre la concurrència una veu aguda com un fibló i li va preguntar:

            –I quan escriurà una novel·la?

            L'esperava. La pregunta de sempre. No hi ha cap presentació literària que acabi sense que li plantegin la qüestió: quan escriurà una novel·la. Ara l'escriptor haurà d'explicar que en el recull de microrelats que avui es presenta, El ventricle caparrut, no només ha reeixit en l'aspiració de Blake de mostrar el món en un gra de sorra: també ha concentrat tots els oceans en un didal d'aigua, la fauna del planeta en un exèrcit de puces, el cosmos en un cap d'agulla, els tràfecs i els neguits dels homes en el formigueig microscòpic dels bacteris.

       L'escriptor s'ha cansat de defensar que no convé associar brevetat i lleugeresa; ni la prolixitat amb la profunditat. Un microrelat pot ser profund; una novel·la pot ser banal. I a l'inrevés. Perquè l'extensió no condiciona la vàlua d'un text ni la seva transcendència, tot depèn de les necessitats del propi text i del talent –i la inspiració– de qui l'escriu. Ho ha repetit tan sovint, que avui no té esma de tornar-hi. Per això, s'escura la gola (per un moment, abans d'empassar-se el gargall, pensa que seria un projectil idoni per disparar contra la dona de la veu-fibló i recorda que a l'escola era un llançador d'escopinades precís i temut) i respon:

           –La novel·la, senyora, és un gènere sobrevalorat.

           I amb aquestes paraules dóna l'acte per acabat, signa exemplars del seu llibre, brinden amb xampany i els serveixen uns canapès francament petits però indiscutiblement deliciosos.

[2] Les delícies de l'encongiment

           No tothom sap que, per documentar-se abans d'escriure la celebrada sèrie d'obres al voltant del mite personal de Kosambi, Josep-Ramon Bach va viatjar al cor de la selva africana on va conviure una temporada amb la tribu dels Nubamburo. Home de rampells, el nostre poeta va triar aquella tribu a l'atzar i pot dir-se que va estar de sort: no eren antropòfags i el poeta aventurer no va ser servit com a sopar d'aquella bona gent.

           No, els Nubamburo no tenien tirada pel canibalisme però exhibien amb orgull una tradició mil·lenària: la reducció de caps. Aquesta activitat els ocupava bona part de la jornada, s'hi dedicaven amb un zel artístic envejable. El poeta viatger, superades les aprensions inicials, va aprendre la tècnica de modelar els caps per empetitir-los, una feina artesanal no molt allunyada del treball que aplica l'escultor a la pedra o el ceramista a l'argila (això sí: la matèria primera era més difícil d'aconseguir, encara que sempre tenien a mà algun presoner d'una tribu rival, un delinqüent que podien ajusticiar a corre-cuita i més d'un turista despistat).

           És comprensible que quan Josep-Ramon Bach va tornar a casa –amb el propi cap feliçment damunt les espatlles (i sense que n'haguessin alterat les mides)– conreés amb passió la prosa breu, el microrelat, el haikú i la tanka, modalitats que exigeixen l'extrema concentració de mots, la destil·lació de l'essència, la reducció de la substància literària a la mínima expressió. I és que els Nubamburo seran sempre una inspiració i un referent per als amants de la concisió.

[3] Desaparicions i aparicions

          “En alguns dels textos que configuren el llibre que ens ocupa”, va escriure Valeri Nebot (amb el seu característic plural majestàtic), “s'expliquen casos de paraules que desapareixen i les conseqüències catastròfiques que se'n deriven. L'adjectiu no és gratuït: ¿què pot ser més catastròfic per un objecte que veure's privat del mot que el designava? Orfe de nom, despersonalitzat, l'objecte sap que a partir d'aleshores es referiran a ell amb pronoms vagues, inconcrets –això, allò, o els encara més esgarrifosos daixonses i dallonses–, que suposen l'anunci de la pròpia desaparició, el llindar de la mort”.

         “Notícia d'un cas invers ens va arribar de l'Acadèmia de la Llengua de Lipònia”, continuava Valeri Nebot (amb la seva característica ostentació erudita), “que va informar de l'aparició de paraules sense significat a les quals els acadèmics van haver de buscar-ne un ús. La polèmica va trencar la placidesa d'aquesta república bàltica: per uns, les noves paraules enriquien la llengua; per altres, la carregaven innecessàriament. Si més amunt dirigíem la nostra compassió cap a l'objecte desproveït del nom que sempre l'havia acompanyat, el mot indesitjat que busca el sentit de la seva existència ens inspira un sentiment similar de desoladora pietat. Tampoc ara l'adjectiu és gratuït: ¿què pot ser més desolador per una paraula que veure's privada d'una cosa per designar?”.

          I Valeri Nebot acabava l'article fent un elogi del llibre, un elogi distant i moderat (més que res per fidelitat a la seva característica circumspecció).

[4] Tocata i fuga de J. R. Bach

          L'episodi de l'intrèpid poeta amb els Nubambaro no ha estat gens difós, però no és l'únic aspecte obscur de la biografia de Josep-Ramon Bach (d'ara endavant JRB). A l'hora de confegir aquestes notes hem buscat (el majestàtic de l'insigne Nebot s'encomana!) a biblioteques i hemeroteques, hem rastrejat Internet, hem entrevistat a familiars i coneguts. La biografia “oficial” de les solapes dels llibres només deixen entreveure penombres, un tel de misteri embolcalla la vida de JRB. Ell mateix s'amaga rere una bonhomia contagiosa que sembla exculpar-lo de tota sordidesa.

          Però en l'època de l’infal·lible google, no és fàcil ocultar els clarobscurs del passat. Hi ha una fotografia del poeta, extreta de les pàgines d'un setmanari (17 de gener de 1972), on apareix sota l'àlies sospitós de Johnny Course: els cabells llargs –diríem que greixosos, encara que potser és una deficiència de la fotografia–, un bigoti espès i descuidat, la samarreta estampada, baldera, els pantalons acampanats i una mirada reptadora i amb un punt de menyspreu. És inevitable que la imatge ens recordi la d'un delinqüent, la foto d'un arxiu policial.

          En una altra –circa 1984– veiem a JRB conversant animadament amb un home miop, de cabells esvalotats i gest nerviós: és el compositor Benedict Weissehaus. Al fons, endevinem la façana del Musikverein de Viena. ¿Quins afers tèrbols devien dur el poeta a la ciutat austríaca? Les suspicàcies s'accentuen quan ens adonem que la visita es produïa poc abans de la publicació de poemaris de títols tan ambigus com Revenedor d'agonies i Trànsfuga de la llum.

          A principis dels anys 90 trobem JRB amb el salacot ben calat al cap i envoltat d'indígenes d'una tribu. Com que en una mà sosté una estilogràfica i en l'altra un bloc de notes podríem inferir que està recopilant material per Ploma blanca, l'antologia de poesia oral africana publicada l'any 1999. Però no ens refiem de les aparences: qui sap si la relació de JRB amb el continent africà no és tan idíl·lica com se'ns vol fer creure i al poeta el mouen altres interessos inconfessables (veus malicioses qualifiquen el mite de Kosambi de nociu, i la misteriosa Associació d'Amics de Kosambi, de grupuscle panteista obsessionat per l'ornitologia).

          També hi ha constància d'una representació semiclandestina a Sabadell d'algunes de les peces teatrals de Diàlegs morals sobre la felicitat, amb el mateix JRB assegut a escena, uns actors que deambulaven per l'escenari amb el text a la mà (¿actuaven a contracor i no s'havien après el paper com a represàlia per haver estat obligats a participar?) i un pianista atabalat que aportava un fons musical incongruent. Que ho anunciessin com a “lectura representada” no excusa l'extravagància de l'acte.

         Per acabar de crear més confusió, el web de la Institució de les Lletres Catalanes atribueix a JRB la professió del tot improbable de “dissenyador d'estoigs de cosmètica”: no cal gaire perspicàcia per concloure que es tracta d'una tapadora que encobreix aneu a saber quines activitats delictives.

          Tot plegat ha contribuït a alimentar la llegenda de JRB, el més enigmàtic dels poetes catalans.

[5] Vers

          “Engarlandat amb gemecs de beduí”. Al poeta li havia arribat la inspiració. Encara enlleganyat, va gargotejar el vers a la llibreta que sempre tenia oberta sobre la tauleta de nit. “Engarlandat amb gemecs de beduí”, va recitar en veu alta. Va esperar encara uns minuts, per assegurar-se que el doll creatiu ja se li havia assecat per aquella nit. Llavors va apagar el llum, satisfet. Una vegada més, desmentia la cèlebre sentència de Pablo Picasso: a ell, la inspiració el trobava dormint o, encara millor, somiant.

[6] El ventríloc tartamut

          En acabar de llegir El ventríloc tartamut, els lectors perspicaços s'adonaran que no apareix en tot el llibre cap ventríloc; tampoc no hi trobaran un tartamut, cap ni un.    Això no va ser sempre així: en la primera versió d'aquesta obra hi havia un microrelat que donava títol al recull, un text que referia les vicissituds d'un ventríloc que quan actuava quequejava, defecte que encomanava, òbviament, als seus ninots. Al públic, que desconeixia el quequeig irrefrenable i innat de l'artista, li semblava molt divertida la tartamudesa de les seves criatures i aplaudia enfervorit cada vegada que s'encallaven en una síl·laba, en l'explosió reiterada d'una consonant africada o en el martelleig de metralladora d'una oclusiva. El conte culminava quan, al final d'una actuació, el ventríloc descobria que s'havia calat foc al seu camerino i tornava a sortir a l'escenari, esverat, per avisar al públic i indicar les sortides d'emergència. Nerviós, el ventríloc ensopegava amb cada grup consonàntic i el públic, creient que seguia fent broma, ho celebrava amb gran xerinola fins que les flames s'estenien a la platea i tothom moria carbonitzat (l'apuntador inclòs, recordo que reblava, amb la seva peculiar ironia, l'autor).

          Aquest era, en essència, l'argument del microrelat. No cal dir que l'autor narrava la història amb més gràcia que jo i que la salpebrava amb algunes de les seves delicioses imatges poètiques. Però què va passar amb aquell text? Per què l'autor va suprimir-lo? Què se n'ha fet?

          L'explicació no hauria de sorprendre ningú, perquè ja se sap que la vida imita l'art: en un llibre que explica tants casos de paraules que desapareixen misteriosament, no ens hauria d'estranyar que un bon dia la paraula tartamut es fes fonedissa. Tret de la seva presència solemne en el títol de la portada –en sumptuoses majúscules–, no en va quedar rastre. L'autor va furgar, un per un, tots els paràgrafs; va buscar entre els replecs de les frases subordinades, en les sinuositats de les cursives, rere els punts de les eles geminades; va escorcollar els parèntesis per si la paraula hi havia buscat aixopluc, va regirar els pronoms –els febles inclosos–, no va deixar cap frase sense remenar. Però dels folis s'havien esfumat tots els tartamuts. La cara de l'autor dibuixava el mateix desconcert que paralitzava als personatges de les seves històries enfrontats a desaparicions semblants. ¿Quin sentit tenien les desventures del ventríloc si ja no quequejava? El tartamudeig sostenia la història, la feia possible, era essencial! Per això va decidir eliminar-la. Si va mantenir el títol a la coberta del llibre va ser com a homenatge pòstum al text traspassat i perquè aportava al recull una pinzellada críptica, enigmàtica: als poetes els agraden l'ambigüitat, les ombres i els sentits ocults.

[7] Pregària atesa

          A Epístola a Déu, un dels microrelats d'El ventríloc tartamut, el protagonista prega a Déu arribar a ser “el millor músic possible”. No demana ser un Mozart perquè, diu, “és una peça única i de difícil creació”, i assegura que “si em féssiu un Salieri ja en tindria prou” (les pretensions del narrador no són tan humils com pot semblar, perquè Salieri va ser més bon compositor del que la llegenda explica).

          Jeremy Clayborne ha comentat que, vist des de la distància dels anys, no sembla escabellat pensar que l'autor del llibre estigués posant en boca de l'ambiciós músic del conte els desitjos propis, perquè les seves pregàries van ser ateses: la primera edició d'El ventríloc tartamut es va vendre en pocs dies. La crítica va elogiar “la deliciosa barreja d'ingenuïtat i mala bava”, el talent d'“extreure poesia en l'absurd de la quotidianitat”, el lèxic “ric i alhora planer” i “l'habilitat de trobar sempre el mot juste”. El llibre va exhaurir set edicions més abans de ser traduït a les principals llengües europees. La resta és història ben coneguda, no cal repetir-la aquí. El ventríloc tartamut va arreplegar un reguitzell de premis i Harold Bloom el va incloure a The New Western Canon, revisió del seu polèmic assaig El cànon occidental.

          Obra de maduresa, potser la falta de precocitat de l'autor va impedir-li ser comparat amb Mozart. Ara bé, pot afirmar-se amb rotunditat que es va convertir en el Salieri de la literatura catalana, tal com l'ha batejat l'estudiós Jeremy Clayborne, prologuista de la nova traducció anglesa (The Stuttering Ventriloquist. Penguin Classics, 2089).

[8] Bachiana

          “Això em recorda la paràbola del poeta Ibrahim-al-Muqaffa i l'ocell de l'esdevenidor”, va contar Kosambi. “El poeta va demanar a l'ocell que li revelés si els seus poemes perdurarien en el temps. L'ocell de l'esdevenidor va sacsejar el plomatge policrom i va respondre: «Tots els que em pregunten això són engolits per l'oblit; els versos recordats són obra d'aquells que, indiferents a la posteritat, mai no em fan aquesta pregunta». I Ibrahim-al-Muqaffa va continuar escrivint amb una gran tristesa tota la vida, perquè sabia que la seva poesia moriria amb ell”.

         “Però nosaltres recordem encara els poemes d'Ibrahim-al-Muqaffa”, va protestar Babaya Dogo. “¿Potser l'oblit, després d'empassar-se'l, va regurgitar-lo? Perquè si la profecia de l'ocell fos certa, ara no coneixeríem el gran poeta”.

          “Tens raó”, va concedir Kosambi, “i això prova que un ocell amb afany moralitzador i pretensions de predir el futur, pot resultar més arrogant que l'humil poeta amoïnat pel destí del seu art”.

         “I també prova que no era un ocell de fiar”, va afegir Tangu Zaidi.

[9] L'èpica de les puces

          Arrepapat a la cadira, el novel·lista s’esplaiava sobre el seu cicle novel·lístic. Parlava de la creació d'un territori mític, de la complexitat psicològica dels seus personatges, de les línies narratives que s'encreuaven, de trames paral·leles –i perpendiculars (va afegir, enigmàticament)–, de l'abundància de detalls i matisos de la seva prosa, dels plaers de la ficció narrativa (i de la “fricció narrativa”, va afegir, i l'ocurrència va donar-li peu a dissertar sobre la funció de l'erotisme en la seva obra). S'adreçava al públic amb aplom, com un constructor que ha enllestit les seves edificacions i les contempla amb orgull. Puntuava el discurs amb una gesticulació excessiva i, amb calculada regularitat, deixava anar un acudit que desvetllava riures i aplaudiments.

          Quan l'acte ja començava a decaure, va alçar-se entre la concurrència una veu aguda com un fibló i li va preguntar:

          –I quan escriurà un conte?

          No se l'esperava, aquesta pregunta. No li havien formulat mai. Però la temia, intuïa que algun dia hauria de respondre-la. Ara, per ser sincer, hauria de dir que els contes se li resisteixen, que ha provat sovint d'escriure'n i no se'n surt, que no té capacitat de síntesi: les històries més senzilles es tornen complexes, apareixen personatges d'imprevist que emboliquen l'estructura i precipiten un flux d'esdeveniments que no pot aturar. No hi ha res a fer: ell és un escriptor d'espais oberts i l'obligatòria brevetat d'un conte és una cotilla massa estreta que no li permet respirar. Ell necessita la immensitat d'un oceà, d'un desert sense horitzons o de les extensions glaçades de l'Antàrtida; les ramificacions infinites dels arbres genealògics, els forats negres que s'empassen les galàxies, l'exuberància de les selves amazòniques, la dramàtica lluita per la supervivència de totes les espècies, l'èpica de les cadenes tròfiques.

          No, sense grandiloqüència ell és incapaç d'escriure res. Per això s'escura la gola, somriu a la dona de la veu-fibló i, per una vegada, fa un esforç de síntesi quan respon:

          –Escriuré un conte quan trobi l'èpica en l'existència de les puces.

          I amb aquesta metàfora zoològica dóna per acabat l'acte.

4.12.2014