Alguns contes

  • TALA

(Del llibre Les mil i una)

 

            El dia que es van conèixer, ella va consultar l’horòscop del diari: “avui trobaràs l’home de la teva vida”. La margarita desfullada confirmava el dictamen: “m’estima”. El tarot no va oferir dubtes: mostrava la carta dels enamorats.

            En l’escorça d’un arbre, van gravar els seus noms separats per un cor amb una fletxa travessada. Poc després, al bosc van construir-hi una urbanització: allò els hauria d'haver servit de presagi.

 

 
 
 
  • HIGIENE

(Del llibre Catàleg de monstres)

 

            Va haver-hi un murmuri de desconcert entre tots els assistents quan va agenollar-se i va demanar-nos que ens descalcéssim perquè ens volia rentar els peus. Aquella nova extravagància superava totes les expectatives: ja havíem consentit a beure’ns un vi ranci i empassar-nos, a desgrat, els crostons de pa ressecs que ens havia servit (ningú no tenia gana, però ens sabia greu decebre’l i l’obeíem d’esma). Però veure el nostre amic traginar una palangana ronyosa i una tovallola ennegrida, maldant per arrencar la brutícia dels peus de tots els comensals –aquells peus inflats per tants dies de caminades, coberts de durícies i llagues–, era més del que hauríem esperat d’un sopar que volia ser transcendent. Només en Pere va oferir una discreta resistència a aquella mesura higiènica inexplicable –“Tu no em rentaràs els peus mai de la vida”, va dir-li, indignat– però de seguida va deixar-se convèncer, es va desempallegar de les sandàlies i va exhibir uns peus nafrats, d’ungles escantellades i esgrogueïdes. En acabar, per justificar el seu estrafolari comportament, va alliçonar-nos sobre la importància d’una bona higiene podal, una paràbola confusa, el sentit de la qual no vaig copsar. I encara a molts estranya que el denunciés a les autoritats! ¿És que podíem refiar-nos d’un home així? La meva mala fama és immerescuda.

 

 

 
  • EL RESPECTE ALS ANCIANS
(Del llibre Els reptes de Vladimir)
 

            El dia després d’enterrar-lo, l’avi va tornar a casa a l’hora de dinar, amb aquella puntualitat que l’havia distingit durant la seva existència terrenal. Va presentar-se empolsinat, pàl·lid i movent-se amb una rigidesa evident. Però se’l veia de bon humor i afamat: «Quina gana que tinc!», va anunciar amb una veu rogallosa mentre es nuava el tovalló al coll. Som hospitalaris i enemics de controvèrsies: la meva dona va posar-li un plat a taula sense fer preguntes indiscretes, mentre jo li donava conversa: «I expliqui’ns: ¿com ha passat la nit?». Miràvem d’actuar amb naturalitat, perquè no se sentís incòmode. Només en Pol, amb la descortesia pròpia de l’adolescència, se’l mirava amb aprensió i desconfiança. L’avi no havia estat mai un bon conversador, per això no ens va estranyar que mengés voraçment, sense a penes alçar la mirada del plat i pronunciant només algun monosíl·lab escadusser. Com que no li solien agradar les sobretaules ens va semblar natural que, havent dinat, s’alcés i, amb l’excusa d’una migdiada, sortís de casa.

            L’endemà va tornar. En Pol es negava a seure a taula —«No dinaré al costat d’un cadàver!», deia— i vaig haver d’amenaçar-lo amb una reducció de la setmanada. És preocupant que les generacions més joves sentin tan poca afecció per la convivència familiar i que els costi tant respectar les normes d’urbanitat. Vaig alliçonar el meu fill sobre la importància dels nuclis familiars i el respecte obligat als nostres avantpassats. «El pobre home necessita retrobar el confort de la llar, el caliu que li manca en la solitud del nínxol», vaig explicar. Mentrestant, l’avi, sorrut, s’empassava l’estofat amb ferotge avidesa.

            Però les visites diàries van començar a ser un enuig: l’avi gairebé no parlava      —només emetia uns roncs sords— i la descomposició desmillorava la seva aparença i accentuava una fetidesa que no ens permetia gaudir del dinar. A més, devorava els aliments sense ajudar-se dels coberts i expel·lia ventositats i eructes amb una falta de decòrum intolerable fins i tot en algú vingut del més enllà. El dia que vam veure que en la conca d’un ull es recargolava un cuc blanquíssim que va anar a parar a la sopa, la meva dona, en un apart, va dir-me: «Li haurem de demanar educadament que no vingui més».

            No s’ho va prendre gens bé: l’endemà va tornar, enfurismat, caminant amb els braços estesos i més encarcarat que mai. Semblava famèlic, perquè va clavar-me una queixalada al braç. Les seves dents corcades, però, amb prou feines van deixar-m’hi el rastre d’una bava espessa i marronosa. En Pol va estabornir-lo d’un cop amb la planxa i, com que era el més cinematogràficament documentat de la família, va instruir-nos sobre el que havíem de fer amb el cos. «Pobre papà», somicava la meva dona tot manipulant el trinxant.

            Ara reposa ben a prop nostre, a l’hort de casa. I si hem de jutjar per l’exuberància de les collites, les despulles —convenientment trossejades i escampades— han constituït un fertilitzant ideal. Però a mi sempre em quedarà el neguit de pensar que no vam obrar bé, que els vincles de parentesc obliguen a certes deferències pòstumes i que, insolidaris, ens vam deixar endur per l’egoisme. Jo, per si de cas, ja he deixat escrit que, arribat el moment, vull ser incinerat.