Un premi al Festival de Terror de Molins de Rei

Fa cinc anys que participo al Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei. I cada any tinc la sort de ser finalista i que em convidin a la marató de curtmetratges, durant la qual s'entreguen els premis de microrelats. Amb el temps, m'he adonat que participo al Concurs de Microrelats per tenir excusa per acostar-me a Molins i passar-me quatre hores veient curtmetratges de sang i fetge. Si guanyo el concurs de microrelats, bé; si no guanyo, també bé. Aquest any he guanyat amb "A l'ast", un conte molt diumenger que podeu llegir si cliqueu el títol.

            La sessió cinematogràfica va tenir les habituals dosis d'hemoglobina i els previsibles esquarteraments, monstres, xiscles i gemecs. En aquesta edició, però –i potser per primera vegada–, hi vaig trobar a faltar enginy: no puc dir que cap curt m'entusiasmés, i això que els setze que vam veure havien estat seleccionats d'un total de 1019 presentats! Quatre em van semblar molt dignes: l'anglès "Don't move", l'irlandès "Ghost Train", l'alemany "Job interview" (encara que en realitat no era un film de terror, ni de gore) i el basc "Cólera". Quatre històries que es veien amb gust però que, no ens enganyem, eren poc memorables.

        La sorpresa veritable va arribar amb el veredicte: va guanyar "Piano", un curt coreà que durava 18 inacabables minuts que semblaven arrossegar-se més de mitja hora: puc concedir que la idea era original –un piano vampir– però el desenvolupament de la història era previsible i la realització era pretensiosa, solemne, de videoclip allargassat. El resultat, més que espantar, feia badallar, i en acabar amb prou feines va arrencar quatre aplaudiments educats de l'audiència. A mi em va semblar un dels curts més fluixos de la nit, però és clar que el jurat no hi estava d'acord.