Per què m'agraden els microrelats de la Maria Cirera? (Un pròleg)

Pròleg pel recull PUCES I ALTRES PICORS de Maria Cirera (Temenos, 2017)

Els microrelats de la Maria Cirera m’agraden perquè són lleugers i alhora profunds; divertits però també transcendents; senzills i, a la vegada, complexos.

            M’agraden perquè només expliquen allò que és essencial en la història i confien que un lector còmplice sabrà completar allò que callen.

            Perquè saben concentrar les vides dels personatges en una escena, en una anècdota, en un diàleg.

            Perquè els conflictes —sentimentals, laborals o generacionals— sempre hi apareixen amarats d’un humor amable i no degeneren en la truculència ni en el melodrama.

            Perquè les seves al·legories són sempre subtils i elegants, mai no cauen en la sentència ni en l’alliçonament, tant si ens parlen del poder transformador de la literatura («El lector ideal»), com de l’anhel de llibertat («Inconsciència, sempre»), de l’estupidesa de la raça humana («Deu minuts abans de la ceguera») o del seu egocentrisme («El teatret groc»).

            Els microrelats de la Maria Cirera m’agraden perquè presenten el món de la infància amb tendresa però sense afectació ni sentimentalisme, i perquè eviten el parany de la nostàlgia.

            Perquè a vegades se serveixen de l’humor absurd i de la caricatura per presentar personatges o situacions estrafolàries: un matrimoni obsessionat amb el joc del parxís; una parella que al matí es desperta desllorigada i ha de repartir-se a corre-cuita els membres respectius; els habitants d’un planeta on només viuen miops; un pagès massa minuciós que guia el narrador per un itinerari delirant de serres, colls, solanes, fonts, clots i molins; una senyora —hereva de la dama del gosset que va immortalitzar Txèkhov— molt delicada però també molt promíscua...

            Els microrelats de la Maria Cirera m’agraden perquè no defugen el final obert, desconcertant, intrigant, un interrogant que desafia el punt final i que deixa el lector desemparat i amb la incògnita suspesa en l’aire.

            Perquè saben mofar-se de la solemnitat, ja sigui del mestre zen que s’adreça als deixebles, del savi humanista que menysté l’aprenent o del novel·lista presumptuós que esclavitza el mecanògraf.

            Perquè parlen de la volubilitat de la percepció del món, del pas del temps i de la memòria.

            Perquè exposen les debilitats humanes.

            Perquè a vegades els agrada jugar amb la intertextualitat, ja sigui la Bíblia (a «El cinquè dia»), la Yourcenar (a «Llum d’Açores»), Machado (a «Una dona de bandera»), Roald Dahl (a «Lladre de biblioteca») o Eva Schlemil (a «Inconsciència, sempre», un microrelat que pot entendre’s com a paràfrasi del cèlebre aforisme de l’autora ginebrina citat al final —«un ocell només pren consciència de ser-ho quan és dins d’una gàbia»— i que ens remet a un altre conegut aforisme de Kafka: «Una gàbia va sortir a buscar un ocell»).

            Els microrelats de la Maria Cirera m’agraden per frases tan inspirades com ara «al meu davant no hi quedava res més que no fos aigua més enllà de l’aigua dels meus ulls»; o «més encegades que els talps, teixien venes de sang emmetzinada» (per referir-se a les arrels rebels d’uns xiprers escapçats); o «el moc penjant, els peus girats, les mans premudes», inoblidable descripció d’un dels personatges del meu microrelat preferit.

            Els microrelats de la Maria Cirera m’agraden pels retrats amargs —però benèvols— de vides frustrades (boxejadores, domadors, poetes...).

            Pel clec-clec de les ungles d’un turista asiàtic.

            Per un ocell que fa xirivit, xirivirivit.

            Perquè contenen perles que passaran a la història del gènere en català com són «L’abella i la bèstia», «Record de l’aqüeducte de Nyomanú», «Desarrelats», «C’est la vie» o «El lector ideal».

            Per tot això m’agraden els microrelats de la Maria Cirera.