LA CRISI CURRICULAR
La crisi curricular (o la poca vitalitat dels currículums vitals)
A vegades em pregunto si algú es llegeix els currículums que apareixen en els programes de mà dels concerts. Sospito que no. ¿Heu vist mai algú abstret en la lectura del programa durant un concert (o abans, o després)? Com a molt li dediquen ullades ràpides per esbrinar l’obra que estan a punt d’escoltar. O el moviment que toca: Allegro ma non troppo, Andante cantabile, Adagio molto. Aquesta mena d’informació transcendent. Però l’arenga biogràfica de l’intèrpret, desenganyem-nos, tothom se la salta.
I, malgrat el poc interès que desperten els currículums, als músics se’ns demana que n’enviem un sempre que emparaulem un concert (i se’ns especifica una extensió i ens amenacen d’escapçar-lo si no ens hi ajustem). I els músics aleshores engiponem un d’aquests textos ensopits, escrits amb prosa funcional i en tercera persona —com si fos obra d’un biògraf o d’un enciclopedista—, en els quals exposem els nostres mèrits: on vam estudiar i amb quins professors, les distincions que ens han atorgat, els concursos que hem guanyat, les gravacions discogràfiques que hem fet, els conservatoris o escoles on impartim classe. I un llarg i feixuc etcètera. (En el cas dels cantants, els paràgrafs s’engreixen amb una llista exhaustiva de teatres d’òpera on han actuat, papers que han encarnat i directors amb els quals han treballat: oh sí, els cantants són admirables especialistes a treure partit de cada un dels indrets on han deixat anar els seus galls...)
Quan redactem un Curriculum Vitae ens esforcem per deixar una imatge digna de nosaltres mateixos. Més digna que fidedigna, si em permeteu el joc de paraules. Perquè el currículum és un camp de cultiu d’hipèrboles en el qual les veritats s’exageren fins al punt que sovint es frega la mentida. Els èxits s’enalteixen i els fracassos s’encobreixen, s’amaguen. Es mencionen els concursos guanyats, però no els perduts (que solen ser majoritaris, no ens enganyem). Se citen les crítiques favorables i s’obvien les adverses (que sempre n’hi ha). Es mencionen professors i intèrprets il·lustres encara que només es coincidís durant els trenta minuts escassos d’una classe magistral (però el que compta és el nom de l’eminència pampalluguejant com un anunci lluminós i donant llustre al biografiat).
Gràcies a aquesta feina acurada de redacció, en tots els currículums el músic apareix com a un triomfador, un gran artista, un professional exemplar. Cap ombra enfosqueix la seva trajectòria. Però aquest esforç retòric és del tot fútil: el melòman va al concert a escoltar la música; el programa de mà se’l mira fugaçment, més que res per saber quina música escoltarà, però del currículum de l’intèrpret, tant si es tracta d’un artista consolidat com d’una jove promesa, no en fa ni cas.
N’estic tan segur que, per demostrar la meva tesi, em tempta la idea de publicar en el programa d’algun dels meus concerts un currículum del tot inventat, delirant. Hi explicaré que amb a penes vint anys vaig enregistrar la integral de sonates de Beethoven per Deutsche Grammophone, per exemple. O que vaig tenir l’oportunitat de treballar la meva interpretació de les Variacions Golberg amb Glenn Gould. Que Horowitz després del meu debut al Carnegie Hall em va declarar el seu hereu. Coses així. Posats a dir, no costaria res comentar que, a més de la meva brillant carrera pianística, també sóc un respectat director d’orquestra (i aleshores, és clar, hauria estudiat amb Celibidache, com sembla que han fet tots els directors, si ens hem de creure els seus currículums). Per arrodonir la imatge d’artista polifacètic, afegiria que les meves composicions van rebre elogis de Gyorgy Ligeti i d’Olivier Messiaen, i que algun dels meus llibres va entrar al «cànon occidental» de Harold Bloom. Posats a mentir, ho faria sense estar-me de res.
No en tinc cap dubte: en acabar el concert, ningú no em faria cap comentari sobre aquest devessall de disbarats. Ningú no hauria llegit el meu currículum.
I parlant dels meus llibres, sempre que publico un article en aquest espai aprofito per col·locar-hi una falca publicitària. Em surt bé de preu. Per això us recordo que el meu últim llibre es titula Ambrosia i que va sortir el passat mes de juliol. L’ha publicat Males Herbes, com els tres anteriors, i inclou 66 microrelats més divertits que tot això que us acabo d’explicar aquí. El llibre, sorprenentment, va agradar a Sergi Pàmies i a Màrius Serra (després de tantes falsedats, segur que si no us proporcionés els enllaços, no em creuríeu). Ha rebut crítiques majoritàriament bones i alguna de no tan bona que passaré per alt discretament: després de tants anys escrivint currículums, he après a aparentar ser millor del que soc.