ELS MILLORS LLIBRES DEL 2016
Normalment, a final d'any, aplego en una llista els llibres que més m'han agradat. Aquest any la llista és més llarga perquè he estat incapaç de cenyir-me als 10 llibres, o a la dotzena, que són quantitats amb les quals, per motius misteriosos, tothom s'hi sent còmode. Aquest any en són 15, els llibres. 15 lectures (o relectures) que m'ho han fet passar molt bé:
–Daniel Kehlman: Yo y Kaminsky (Acantilado). Una novel·la divertidíssima sobre el món de l'art i la dificultat de conèixer les persones (i, sobretot, els artistes). Quin gran escriptor és Kehlman!
–John Banville: La guitarra azul (Alfaguara). Banville aconsegueix allò que busquen els bons contistes: que cada frase —cada paraula!— sigui essencial. I ho fa en un gènere —la novel·la— en el qual la majoria d'autors es resignen a introduir-hi palla. A The blue guitar l'anècdota argumental és mínima —i tòpica—, el ritme de la prosa, exasperantment lent; però el plaer de la lectura és infinit. Com va dir Updike sobre Nabòkov: «Submergiu-vos en qualsevol pàgina i el plaer apareixerà». De Banville (i del seu germà negre, Black) no em perdo cap novetat.
—Edith Wharton: Cuentos inquietantes (Impedimenta). Un títol desafortunat. Inquietants? Llegint aquests deu contes em venien al cap altres adjectius més adients: irònics, macabres, elegants, deliciosos. Tres dels contes —«Los otros dos», «Después» i «La botella de Perrier»— han entrat a formar part del meu panteó de contes inoblidables.
—Juan Gabriel Vásquez: La forma de las ruinas (Alfaguara). He llegit tots els llibres d'aquest colombià. Em trec el barret davant la seva destresa narrativa que agafa el lector pel coll i l'obliga a llegir tot allò que escriu d'una tirada i amb la respiració continguda, encara que siguin més de cinc-centes pàgines, com és el cas d'aquesta última novel·la seva.
—Miquel Pairolí: La vida a la menuda (Curbet) Pairolí és un dels meus escriptors catalans preferits des de la primera vegada que vaig llegir, hipnotitzat, entusiasmat, la novel·la El manuscrit de Virgili. Aquest volum reuneix els seus tres dietaris, escrits amb una prosa deliciosa, precisa i inspirada.
—Karel Capek: La guerra de les salamandres (Males Herbes). Una novel·la intel·ligent, plena d'humor i formalment atrevida. Un clàssic de la ciència-ficció que es manté ben fresc (va ser escrit l'any 1936, però els conflictes que s'hi expliquen són ben vigents).
—Núria Martí Constans: Espècies invasores (Curbet Edicions). No és fàcil trobar un llibre de contes que sigui rodó de dalt a baix. Aquest n'és un. La Núria Martí és una de les meves contistes de capçalera. Molt recomanable.
—Ferran Escoda: Els meus millors pròlegs (La Temerària). Un llibre de pròlegs sobre llibres inventats. El polonès Stanislaw Lem ja ho havia fet, però m'atreviria a dir que l'Escoda el supera en gràcia i enginy. Un llibre molt divertit.
—Javier Marías: El hombre sentimental (Anagrama). Fa trenta anys que es va publicar aquesta novel·la i diria que és la tercera vegada que la llegeixo. Em sembla el llibre més perfecte de Marías, potser per ser el més compacte i concentrat (no arriba a dues-centes pàgines).
—César Martín Ortiz: Cien centavos (Baile del Sol). Un llibre miscel·lani que barreja contes, articles, fragments de dietari i poemes. Una de les millors proses que he llegit últimament. És molt lamentable que l'autor morís l'any 2010 amb 52 anys i desconegut pel gran públic!
—Eduardo Berti: Un padre extranjero (Impedimenta). Berti és un dels escriptors més literaris que avui escriuen en castellà. També és dels menys pedants. Els seus microrelats, contes i novel·les estan narrats amb una prosa planera i aparentment senzilla que amaga, però, una considerable complexitat. Un padre extranjero, la seva última novel·la, barreja amb una gran habilitat elements autobiogràfics i la vida del novel·lista Joseph Conrad.
—Eduardo Mendoza: La isla inaudita (Booklet). Feia anys que no llegia res de Mendoza (després d'alguna desil·lusió, els seus últims llibres ja no m'atreien...), però amb aquesta vella novel·la que encara no havia llegit (va ser publicada l'any 1989) he recuperat una mica l'entusiasme per la seva prosa notarial, feta amb un llenguatge absurdament formal i arcaic. Segur que no arriba al nivell dels millors llibres de Mendoza (que per mi són La ciudad de los prodigios, El año del diluvio y Una comedia ligera) però segueix sent una lectura molt agradable.
—Ferran Garcia: Recorda que moriràs (Males Herbes). Entre les meves fòbies literàries hi ha el misticisme i el melodrama. No entenc com aquesta novel·la, que juga descaradament amb aquests elements, ha aconseguit atrapar-me (l'argument no deixa de ser una variant sadomasoquista de la cèlebre sèrie de dibuixos Marco). No és una lectura per recomanar a tothom: conté sexe, violència i crueltat a dojo. Però també té un remarcable alè poètic i, sobretot, un pols narratiu que enganxa el lector i li crea un malestar com només ho fan alguns llibres de la Highsmith o de Ballard i les pel·lícules de Hanecke (només recordo una novel·la recent que m'hagi provocat un sentiment similar de rebuig i atracció: Els nois de Toni Sala). Les vicissituds del protagonista, anomenat «Mosca», també conté bones dosis d'èpica, una altra de les meves fòbies. Com pot ser que aquesta novel·la m'hagi agradat tant? (i com pot ser que jo tingui tantes fòbies?).
—Manuel Moyano: La agenda negra (Pez de plata). A Moyano li agrada jugar amb els gèneres. El seu llibre anterior, El imperio de Yegorov (Anagrama), finalista de l'Herralde el 2014, era una de les novel·les de ciència-ficció més originals que he llegit mai. Ara ens presenta una nouvelle negra, de prosa eficaç i addictiva, que es llegeix en una tarda. I la presentació de l'editorial asturiana Pez de Plata, una meravella.
—Christopher Priest: La afirmación (Minotauro). Vaig llegir aquesta novel·la per primera vegada fa uns deu anys i em va meravellar. Ara l'he rellegit (perquè tracta un tema sobre el que jo mateix estic escrivint) i encara m'ha agradat més. Priest és conegut, sobretot, per ser l'autor d'El prestigio, la novel·la que un altre Christopher —el Nolan— va dur al cinema, sembla que amb molt poca fidelitat a l'original (aquí van titular-la El truco final). La afirmación és una novel·la sobre els límits —difusos— entre realitat i ficció i sobre la capacitat —o, més aviat, la incapacitat— de la literatura d'explicar-nos.