ELS MEUS 13 LLIBRES DE 2017
Aquí teniu els llibres que més m'han agradat aquest any, citats per ordre de lectura:
—Sergi Pàmies: L'instint (Quaderns Crema). Tot i que aquesta novel·la ja té uns anys, és un dels dos llibres de Pàmies que em quedaven per llegir. M'ha semblat magistral de dalt a baix.
—Jean Echenoz: Enviada especial (Raig Verd). El feliç retorn d'Echenoz a la ficció pura. El francès (de qui no em perdo cap llibre) posa la seva prosa virtuosa al servei d'una divertida història d'espionatge.
—Eduardo Berti: Inventario de inventos (inventados) (Impedimenta). Un llibre deliciós d'un dels meus escriptors de capçalera.
—Pedro Mairal: La Uruguaya (Libros del Asteroide). Magnífica novel·la breu sobre la crisi dels quaranta. De Mairal, un autor argentí que desconeixia, també he llegit una altra bona nouvelle: Salvatierra (El Aleph).
—Raül Garrigasait: Els estranys (Edicions de 1984). La prosa més exquisida d'un autor català que he llegit en molt temps. Sort que no vaig fer cas de la promoció que la titllava de «novel·la històrica» (fujo de les novel·les històriques!): aquesta és una novel·la tan històrica com ho podrien ser El desert dels tàrtars de Buzzati o El castell de Kafka (i la menció d'aquestes dues obres no és casual).
—Amélie Nothomb: Cosmética del enemigo (Anagrama). No havia llegit Nothomb per un prejudici: no suporto el personatge públic de l'autora ni els espectacles que organitza en les presentacions dels seus llibres. Però si tot el que ha escrit és tan brillant com aquesta grotesca nouvelle, i considerant que la belga és una escriptora prolífica, tinc lectura per anys!
—Henry James: Retrato de una dama (Penguin). De James m'havien meravellat alguns dels seus contes i novel·les breus (guardo molt bon record d'Els papers d'Aspern). Aquest llibre no és breu en absolut (té prop de 800 pàgines!) i em va entretenir bona part de l'estiu. Un James subtil, irònic, intel·ligent, apassionant i sorprenentment actual (tot i que dati de l'any 1881).
—Chris Bachelder: Oso vs Tiburón (Automática). Una novel·la explosiva, delirant, estrafolària, absurda, divertidíssima d'un escriptor nord-americà per descobrir.
—Ramon Mas: Afores (Edicions de 1984). Una enginyosíssima nouvelle en forma de recull de contes —o a l'inrevés— escrita amb una prosa acurada i molt inspirada. Tant l'estructura episòdica, com el retrat poc compassiu del món rural m'ha recordat Els nois de Toni Sala, però sense la cruesa de l'excel·lent novel·la de Sala.
—Jordi Puntí: Això no és Amèrica (Empúries). Superats els dos primers relats —més aviat fluixos, pel meu gust— aquest esperat recull d'en Puntí no decep. Una delícia.
—David Gálvez: Arnes (Males Herbes). L'extraordinari conte inicial (titulat «Un emblema hexagonal») —que té l'extensió, d'una nouvelle—, justifica plenament que inclogui aquestes esperades Arnes en la meva llista de l'any.
—Vladimir Nabokov: Gloria (Anagrama). L'única novel·la de Nabokov que em quedava per llegir és un bildungsroman més aviat lleuger. No la situaríem entre les millors obres del rus, però no hi ha cap llibre de Nabokov que no mostri algun aspecte magistral: de Gloria recordaré sempre l'habilitat i l'enginy d'algunes transicions i un personatge secundari inoblidable: el sentimental i ploramiques oncle Henry.
—Ednodio Quintero: El amor es más frío que la muerte (Candaya). El títol no prometia res de bo i l'autor —veneçolà— m'era desconegut. Però llibre i autor venien avalats —respectivament— per Hidalgo Bayal i per Vila-Matas, dos escriptors que admiro. M'hi vaig llençar i vaig descobrir una novel·la delirant, d'un erotisme obsessiu (i alhora còmic), protagonitzada per un narrador amb una loquacitat i una tendència per la digressió hereves de Tristram Shandy. La prosa enèrgica barreja sense manies els cultismes amb les vulgaritats, el refinament amb la barroeria.