ELS LLIBRES QUE MÉS M’HAN AGRADAT DURANT 2020

En aquest 2020, les meves preferències s’han decantat descaradament per als autors britànics i nordamericans... Cito els llibres per ordre cronològic de lectura:

—William Trevor: Verano y amor (Salamandra). Un melodrama elegant i intel·ligent, escrit amb la prosa refinada d’un dels autors britànics menys coneguts —i menys traduïts— al nostre país. Una novel·la amb aroma de clàssic. Trevor passa per ser un dels millors contistes en llengua anglesa: ¿alguna editorial s’animarà a traduir algun dia els seus contes complets?

—David Means: Incendios (Mondadori). Un volum de contes exigent, que demana un lector actiu i molt atent. L’any passat ja em va agradar un altre recull de Means titulat Instrucciones para un funeral (Sexto Piso). Aquest Incendios és un llibre anterior —es va publicar l'any 2000— però m’ha semblat encara millor que aquell. La seva novel·la Histopía (Sexto Piso), en canvi, em va decebre.

—Ray Bradbury: L’home il·lustrat (Males Herbes). Sempre és un risc tornar als llibres que hem venerat d’adolescents. Però el que era el meu Bradbury preferit (junt amb Fahrenheit 451), prop de 40 anys després d’haver-me meravellat, encara se sosté la mar de bé. Als mítics «Calidoscopi» i «La sabana», ara afegiria una altra perla, un conte discret i brillant: «L’astronauta».

 —John Banville: Trilogía de Freddy Montgomery (Alfaguara). Recull de tres novel·les de Banville dels 90. Ja m’havia entusiasmat El libro de las pruebas quan el vaig llegir fa molt temps. Ara l’he rellegit i em segueix semblant un dels millors Banvilles. Les altres dues novel·les, Fantasmas i Atenea, comparteixen el mateix protagonista i les trames són (encara) més minimalistes. La prosa de l’autor és, com sempre, impressionant: cada frase, una festa.

—Ben Lerner: 10:04 (Reservoir Books). Un llibre fascinant amb un argument mínim, proper —sospito— a l’autoficció.

—Pedro Mairal: Breves amores eternos (Destino). El volum està format per dos reculls de contes. El primer, que porta el títol del llibre, són relats breus de tema eròtic: divertits però no especialment memorables. El segon, titulat Hoy temprano, inclou alguns contes excel·lents, antològics.

—Jeffrey Eugenides: Las vírgenes suicidas (Anagrama). Un germen argumental originalíssim (el suïcidi de cinc germanes) i un repte tècnic agosarat (narrar tota l’0bra en primera persona el plural). El resultat és una bona novel·la que tinc la sensació que hauria estat encara més efectiva com a nouvelle (sense ser un llibre gruixut, la història s’allargassa: potser no donava per tantes pàgines...).

—Virginia Woolf: La senyora Dalloway (La Magrana). A més de ser un retrat precís de la classe alta londinenca dels anys vint del segle passat, aquesta novel·la és tot un experiment narratiu sorgit a l’ombra de l’Ulisses de Joyce.

—Penelope Lively: El mundo según Mark (Impedimenta). Una novel·la deliciosa d’una autora anglesa que desconeixia del tot.

—Pepe Cervera: Alguien debería escribir un libro sobre Alejandro Sawa (Menoscuarto). Un llibre delirant i inclassificable: sembla una novel·la però no ho és. Tampoc és ben bé un recull de contes. S’acosta a una biografia (l’Alejandro Sawa del títol), però conté massa ficció, i, de tant en tant, fragments d’autoficció... Com he dit: inclassificable! Del mateix autor també em va agradar molt el volum de contes 29 cadáveres (també a Menoscuarto), encara que aquest només es pot recomanar als lectors agosarats i poc aprensius...

—Eduardo Berto: Una presencia ideal (Alianza). L'últim llibre de Berti és també inclassificable: entre el conte o el microrelat —ficticis— i el reportatge periodístic —real—. La unitat de cures pal·liatives d'un hospital com a tema pot semblar morbós i lúgubre, però en mans d’aquest extraordinari escriptor els textos són frescos i il·luminadors, i parlen més de la vida que de la mort.

—Theodor Roszak: Parpadeo (Pálido Fuego). Mai no llegeixo «totxos», però aquesta novel·la de prop de 800 pàgines és absorbent, divertida, intel·ligent i —tot i l'extensió— de prosa molt cuidada. A més, és un festí per als cinèfils... Me l’he empassada en deu dies apassionants.

—Jean-Philippe Toussaint: La televisión (Anagrama). Aquesta tardor he llegit —amb plaer— tota l’obra traduïda al castellà d’aquest autor belga (sis novel·letes de poc més de 100 pàgines cada una). Una llàstima que els seus llibres ja no es tradueixen: es devien vendre poc, però són tots una delícia. La televisión i La verdad sobre Marie (les dues a Anagrama, però difícils de trobar) són les dues novel·letes que més m’han agradat.

No vull deixar de mencionar un altre grapat de llibres que també m’han agradat: el de microrelats de David Vivancos Producto interior muy bruto (Enkuadres), la nouvelle Tristany d’Anna Monreal (Empúries), l’entretingut Cuaderno de tierra (Menoscuarto) de Manuel Moyano, l’últim John le Carré, Un home decent (Edicions 62) (jo sóc molt de le Carré, D.E.P.) i l’enginyosa nouvelle de Ramon Mas L’endemà de la teràpia (Edicions de 1984), que m’ha divertit molt.