ELS 10 LLIBRES DE 2015
Cada any, per aquestes dates, faig una llista amb els 10 llibres que més m'han agradat. Aquí els teniu, citats per ordre de lectura. Si heu de regalar un llibre per aquestes festes, qualsevol d'aquests 10 hauria de fer les delícies d'un aficionat a la bona literatura:
–Manuel Moyano: El imperio de Yegorov (Anagrama). Finalista del premi Herralde de novel·la del 2014, el llibre de Moyano és una de les novel·les de ciència-ficció més originals i divertides que hagi llegit mai. Moyano és un autor que em sorprèn any rere any amb un llibre excel·lent.
–Enric Virgili: La visita (Males Herbes). En Virgili és un escriptor diferent. La seva prosa és rica, polida, impecable. Els seus llibres poden recordar les giragonses narratives i els laberints sense sortida de Coover, l'humor grotesc de Kafka, els abismes foscos de Beckett, fins i tot –se m'acut– el món estrafolari dels còmics o dels dibuixos animats televisius. Però en Virgili és un escriptor diferent.
–Jean Echenoz: Un año (Mardulce). Echenoz rarament em decep. Sóc molt d'Echenoz!
–Nick Pizzolato: Galvestone (Salamandra). L'autor de la sèrie True Detective, ha escrit aquesta excel·lent novel·la negra (negríssima). No és només un bon exemple del que els anglosaxons en diuen un page-turner: Galvestone, a més d'enganxar, està meravellosament escrita.
–Ruy D'Aleixo: Els noms dels seus déus (Males Herbes). Un recull de contes molt heterogeni (barreja contes fantàstics amb altres de realistes). Dels fantàstics, alguns freguen perillosament l'èpica solemne (que sempre m'enfarfega) però un parell de contes magistrals (Botifarra negra i Veluvana) i altres de molt entretinguts justifiquen plenament que aquest sigui un dels meus llibres de l'any. Un autor que seguiré!
–Emmanuel Carrère: El bigoti (La Breu). Una magnífica nouvelle que comença com una anècdota humorística i banal, que de mica en mica degenera en una tragèdia existencialista.
–A. Munné-Jordà: Michelíada (Males Herbes). En Munné-Jordà demostra en aquesta divertida novel·la com es pot barrejar Homer, Joyce, la ciència-ficció i l'Alcover-Moll. I en surt molt airós!
–John Fowles: La mujer del teniente francés (Anagrama). John Fowles va meravellar-me quan jo tenia uns vint anys amb El mago, però no havia llegit res més d'ell des d'aleshores. Aquesta és l'obra més famosa de Fowles, té títol de fulletó però és en realitat una novel·la victoriana postmoderna –irònica, paròdica, de lectura addictiva– alhora distant i emotiva: adjectius contradictoris que l'autor aconsegueix conjuminar. Una delícia.
–Daniel Kehlmann: El mesurament del món (Angle Editorial). Podríem dir que aquest ha estat el meu «Any Kehlmann», un escriptor alemany de qui només havia llegit fa anys un volum de contes –Fama– que em va deixar més aviat indiferent. Però aquest any m'han agradat molt La noche del ilusionista, la seva primera novel·la –escrita amb només 22 anys!– i un drama familiar de títol enigmàtic: F. I, sobretot, aquest Mesurament del món, una gran novel·la històrica (i això que les novel·les històriques tendeixen a desagradar-me) que narra les biografies de dos científics il·lustres, Humboldt i Gauss, amb una prosa irònica i de ritme frenètic.
–Massimo Bontempelli: La vida intensa (Eumo). Un llibre molt divertit! Vaig llegir-lo per recomanació de l'escriptor Jordi de Manuel –que assegurava veure paral·lelismes entre Bontempelli i jo– i he de reconèixer que alguns recursos –l'humor absurd sobre situacions quotidianes, el to distanciat, flegmàtic– em són molt propers... Però juro que jo mai no havia llegit res de Bontempelli fins ara! En fi, ja va dir Borges que cada autor crea els seus precursors... I sospito que l'ombra de Bontempelli també és perceptible en Trabal, en Calders, fins i tot en el primer Monzó: estem en bona companyia.