Alguns contes
L’ASSETJADOR
(Del llibre Ambrosia)
Davant el cos inert de la noia, Romeu, desesperat, pren el flascó i en beu el contingut d'un glop. El públic el veu agonitzar entre espasmes i recargolaments, els ulls fora de les òrbites, la boca escumejant. Sobreactua? Només Julieta sap que no. Porc fastigós!
SELF-MADE MAN
(Del llibre La biblioteca fantasma)
L'enginyer Jules Bonnard (1945-2000) va construir una màquina del temps que va transportar-lo al París ocupat pels alemanys. Va unir-se a la resistència francesa, va ser perseguit per la Gestapo, va tenir un idil·li apassionat amb una partisana i va ser testimoni de l'entrada de les forces d'alliberació aliades pels Champs-Élysées.
Però l'èxit de l'aventura no va ser complet: en tornar, la seva mare agonitzava. Abans de morir, li revelava un secret: Jules no era fill biològic del senyor Bonnard, sinó d'un atractiu camarada de la Résistance. «Un malparit que va desaparèixer després de deixar-me prenyada».
TALA
(Del llibre Les mil i una)
El dia que es van conèixer, ella va consultar l’horòscop del diari: “avui trobaràs l’home de la teva vida”. La margarita desfullada confirmava el dictamen: “m’estima”. El tarot no va oferir dubtes: mostrava la carta dels enamorats.
En l’escorça d’un arbre, van gravar els seus noms separats per un cor amb una fletxa travessada. Poc després, al bosc van construir-hi una urbanització: allò els hauria d'haver servit de presagi.
USURPACIONS
(Del llibre Catàleg de monstres)
Una també es cansa de la mateixa cantarella. De ser, dia rere dia, la més atractiva del regne. Dels elogis i les declaracions d’admiració incondicional. De la idolatria –insistent i llefiscosa– del mirall.
Per això, el matí que el mirall màgic li fa saber –burleta– que la fillastra li ha usurpat el ceptre de la bellesa, no s’amoïna gens. Ja era hora! Que la nena es passi ara els dies pentinant la seva vanitat davant la imatge reflectida! Amb els sacrificis que demana conservar el lideratge, lluitar contra el desgast dels anys, vèncer la decadència inevitable!
La reina destronada té uns altres plans: abandonarà el palau d’incògnit i s’endinsarà al bosc. Trobarà la casa on viuen els set miners sol·lícits. S’hi instal·larà. Llavors només haurà d’esperar la visita de la bruixa amb la poma. Passat el mal tràngol, sap que obtindrà el premi del petó d’un príncep i del final feliç que sempre li havien negat.
CAMPBELL I FRANKLIN
(Del llibre Els reptes de Vladimir)
La rivalitat entre Winston Charles Campbell i Washington Clarence Franklin és ben coneguda (per a més comoditat, els anomenarem d’ara endavant Campbell i Franklin: ja s’ha fet prou mofa de les inicials coincidents dels dos intel·lectuals). Resumirem aquí la qüestió.
Campbell era crític literari del diari de més tirada d’Illinois; Franklin era novel·lista. Cada novel·la que Franklin publicava mereixia una ressenya desfavorable de Campbell: amb una prosa mordaç, desmuntava les obres, les ridiculitzava, exposava les deficiències estructurals, la trivialitat de les trames, els errors de documentació, els defectes narratius. L’article desfermava la polèmica i a la secció de cartes dels lectors no donaven abast: admiradors i detractors de la nova obra debatien la crítica sagnant de Campbell. Indefectiblement, cada novel·la de Franklin acabava enfilant-se al capdamunt de la llista dels llibres més venuts del país.
El ritual —publicació, crítica ferotge, èxit de vendes— va repetir-se gairebé cada any —Franklin era un autor prolífic— fins el dia que un inquiet periodista va investigar, va capbussar-se en hemeroteques i arxius, i va emergir-ne amb una constatació irrefutable: W.C. Campbell no existia, les crítiques periodístiques les escrivia el propi W.C. Franklin, les dues W.C. eren la mateixa persona! («el mateix vàter», va dir un còmic oportunista). Naturalment Franklin no ho va admetre mai, però el diari va deixar de publicar les ressenyes de Campbell.
Desaparegut Winston Charles Campbell, les següents novel·les de Washington Clarence Franklin, unànimement elogiades per la crítica, van passar desapercebudes.