L'addicció a les Males Herbes
Confesso que sóc un lector d'addiccions viscerals. Quan pesco un escriptor que m'agrada, no el deixo fins que espremo totes les seves obres. M'ha passat amb autors com Nabokov, Bernhard, Kafka, Cortázar, Borges, Arreola, Echenoz, John Banville/Benjamin Black, Calders, Bradbury, Chandler, Marías, Monzó, Pàmies, Jordi Puntí, i, recentment, Cristina Fernández Cubas, Eduardo Berti, Alice Munro, Juan Gabriel Vásquez entre molts altres que em deixo (una llista ben heterogènia, per no dir esquizofrènica). M'empasso totes les seves obres publicades; si són vius, espero amb paciència de pescador que vagin publicant nous llibres. I si algun escriptor té la descortesia de morir-se, lamento la pèrdua perquè, egoista, penso que ja no podré llegir cap obra nova d'ell (sort que sempre em queda el consol de la relectura).
Però, fins avui, aquesta fal·lera, que reconec que voreja el fanatisme, només m'havia passat amb els autors, no amb les editorials. És clar que sempre hi ha editorials que em fan salivar: només veient les cobertes dels volums, anticipo el plaer d'una bona lectura perquè les vinculo a llibres que m'han agradat (quan era jove Alianza, Molino o Bruguera; de més gran, Alfaguara, Anagrama o Quaderns Crema). Però no havia experimentat mai una obsessió compulsiva per una editorial fins que el passat mes de maig vaig ensopegar, per casualitat, amb la portada verda d'un petit llibre de Males Herbes en una llibreria de Barcelona.
El primer pensament va ser que aquelles cobertes verdes eren impresentables, horroroses, d'una austeritat de postguerra. ¿Qui podia publicar un llibre amb tant mal gust? La tipografia del text
era massa petita; el paper, desagradable al tacte. El títol tampoc augurava res de bo: “Alteracions”, d'un tal Adrià Pujol que no coneixia. Vaig estar a punt de retornar el llibre a la lleixa per no perdre més el temps, però se'm va ocórrer començar a llegir les primeres paraules del llibre (ho faig sovint): “A l'horitzó incandescent, i del tot pla, apareix una taca metàl·lica que titil·la, com els miratges canònics. La taca creix i es converteix en un estaquirot que s'acosta amb parsimònia. Dom Quixote arriba a casa seva”. Ja en vaig tenir prou. Allò prometia.
Vaig empassar-me el llibre de Pujol en dos dies: contenia una nouvelle que era addictiva i set contes que barrejaven enginy, mala bava i les dosis de metaliteratura justes perquè les històries no s'ofeguessin (com el Coover dels seus millors moments). Un gran recull. Però en necessitava més. Així que vaig fer-me amb dues publicacions més de l'escuderia verda: “Cartes mortes” de David Gálvez i “La primavera al desert” de Josep M. Argemí, dos autors que també m'eren desconeguts. Amb el primer em vaig fer un tip de riure (m'encanten els narradors sonats, ja siguin Humbert Humbert, Ignatius J. Reilly o algun dels seus cosins germans), amb el segon vaig retrobar aquell gènere fantàstic subtil, de qualitat, que tant admiro en Borges, Henry James i un grapat d'autors anglosaxons. Dos llibres deliciosos.
Però no en tenia prou. Els títols de Males Herbes em temptaven amb autors que mai no havia llegit abans, com ara Jonathan Lethem: per google vaig saber que era un escriptor consagrat del mainstream nord-americà que flirtejava amb la ciència-ficció. Som-hi: “Pistola, amb música de fons” va resultar ser una novel·la esbojarrada, la imaginació de Philip K. Dick (un dels meus herois de la SF de la joventut) combinada amb el sarcasme perpetu de Raymond Chandler. Un festí. I llavors va venir Kurt Vonnegut i el seu “Bressol de gat”, espaterrant. I, més tard, un altre Vonnegut encara més brillant: “Mare nit”. I una astracanada apocalíptica que es llegeix amb un somriure permanent als llavis: “Mentre el món explota” de Roderic Mestres. I el descobriment d'un autor de culte que va conrear el conte fantàstic: M. Àngel Riera autor de “La rara anatomia dels centaures”, un títol, per cert, magnífic. (Per ser justos, amb Males Herbes nomes he patit una decepció –diguem-ho sota la protecció discreta d'un parèntesi–, els quatre contes d'“El passat i els càstigs” de Yu Hua, massa solemnes pel meu gust, però això ja ho tenen els orientals: tampoc m'agrada gens el supervendes Murakami).
Per sort, ara que s'acaba l'estiu (el meu estiu de males herbes), encara em queden alguns títols per explorar que m'ajudaran a saciar aquesta addicció terrible (Herce, Sanglas, el recent Cendres...). I ben segur que el futur ens servirà moltes sorpreses literàries més (¿es rumoreja un nou Gálvez?). Curiosament, el verd de les portades que tant va esgarrifar-me el primer dia, ara l'associo a un objecte de desig, un reclam, m'accelera el pols, em fa venir salivera, o, com diria l'Andreu Nicàs –el protagonista embriac i promiscu de “Mentre el món explota”–, trempera.