MUTIS. Un homenatge a Julio Cortázar
Fa sis anys vaig escriure aquest conte que vaig incloure al meu primer recull, "Els reptes de Vladimir". És un homenatge a un dels meus contes preferits de Julio Cortázar. Com que avui aquest gran escriptor argentí hauria fet 100 anys, he pensat reproduir-lo aquí, per si a algú li interessa.
MUTIS
“Más allá estaba el río, algún puente.
No faltaban puentes ni calles por donde correr”
Julio Cortázar, “Instrucciones para John Howell”
Després de tres setmanes representant diàriament la funció (“El final de la nit”, obra d’un jove dramaturg anglès), el sorprèn veure aparèixer a una actriu diferent en el paper d’Annie: no sabia que haguessin previst substituts. Malgrat la confusió inicial, ell continua actuant com si res no succeís i el diàleg entre el seu personatge –Frank– i l’Annie –la minyona que en acabar el primer acte ell seduirà– es desenvolupa amb naturalitat (la suplent sembla una bona actriu, pensa).
Però quan Robert entra en escena –interromp un primer indici d’intimitat entre els dos–, s’adona que també ell ha estat rellevat: aquest és un actor molt més jove, d’espatlles amples i cabells arrissats, amb qui mai abans no havia coincidit (també la nova Annie li és desconeguda, i es pregunta si la productora no estarà corrent massa riscos en confiar a intèrprets desconeguts una obra el repartiment de la qual era un reclam pel gran públic). Intenta controlar una indignació creixent i es mou per l’escenari garratibat, incòmode, sense entendre perquè no l’han avisat dels canvis.
La seva consternació és majúscula quan apareix Mrs. Bright: la nova Mrs. Bright, que irromp per un lateral panteixant i basculant el seu excés de pes, és una actriu lamentable, que, a més, pateix una tos que l’obliga a interrompre’s constantment, la qual cosa complica la fluïdesa del diàleg. L’obesa actriu vacil·la, confon el text i introdueix rèpliques inesperades que l’obliguen a improvisar frases matusseres de compromís. Exasperat, encén una cigarreta per guanyar temps i mirar de trobar una sortida digna a les contínues espifiades de la seva interlocutora.
Però la funció avança, i se succeeixen les escenes sense que el públic protesti. Infal·liblement, cada personatge que apareix és interpretat per nous actors i actrius: Sarah, el coronel Taylor, el jardiner, el majordom Burt; tampoc en Tommy –el nen que només pronuncia dues frases al segon acte– no és el de sempre. En un apart aconsegueix creuar unes paraules amb l’actriu que fa de Sarah: “¿Però què passa avui?”, li pregunta, en veu baixa. “¿On són tots?”. Però només obté una mirada interrogativa per resposta.
Llavors observa que, encara que el decorat de la sala d’estar on té lloc l’acció és el de sempre, els mobles semblen més autèntics, consistents, d’una solidesa indubtable. Aprofita una conversa entre Robert i Sarah i, amb moviments discrets –per no cridar l’atenció del públic– agafa un llibre de la prestatgeria i el fulleja distretament: el llibre, en efecte, és real així com també ho són tots els elements de l’atrezzo. Estupefacte, gairebé s’oblida de dir la frase “Ja és hora de prendre el te”, que pronuncia a batzegades.
I mentre sosté la tassa fumejant (no s’ho pot creure: un te de veritat!), dirigeix la mirada a la platea: en lloc de focus, butaques i públic, només distingeix unes vidrieres que deixen veure un jardí immens cobert de gespa amb una glorieta al bell mig. Sap que no pot perdre temps: s’acosta l’últim acte i, després d’una discussió violenta, Robert li dispararà i ell caurà, ferit de mort. No ho dubta: obre la porta de vidre i surt corrents. Més enllà hi ha el riu, algun pont. No falten ponts ni carrers per córrer.